Els versos més famosos de Rubén Darío
Els 3 primers segons 862 vots de la gent: Joventut, tresor diví, / ja te'n vas per no tornar! / Quan vull plorar, no ploro… / ia vegades ploro sense voler… · La princesa està trista… què tindrà la princesa? / Els sospirs s'escapen de la boca de maduixa. · Feliç l'arbre, que és gairebé sensitiu, / i més la pedra dura perquè aquesta ja no sent.. (Actualitzat 25 de nov. del 2021.)
«Joventut, tresor diví», la princesa trista de «Sonatina», «El que és fatal», «A Margarita Debayle» i «A Roosevelt»: els versos del pare del modernisme que se saben de memòria, comprovats en el text.
Traduït automàticament (original a Español). Veure l'original
Top 12
-
1
Joventut, tresor diví, / ja te'n vas per no tornar! / Quan vull plorar, no ploro… / ia vegades ploro sense voler…
«Cançó de tardor a la primavera», Cants de vida i esperança (1905).
-
2
La princesa està trista… què tindrà la princesa? / Els sospirs s'escapen de la boca de maduixa.
«Sonatina», Proses profanes (1896).
-
3
Feliç l'arbre, que és gairebé sensitiu, / i més la pedra dura perquè aquesta ja no sent.
«El que és fatal», Cants de vida i esperança (1905).
-
4
Margarida, està bonica la mar, / i el vent / porta essència subtil de tarongina.
A Margarida Debayle (1908).
-
5
I no saber on anem, / ni d'on venim!…
«El que és fatal», últims versos.
-
6
Doncs no hi ha dolor més gran que el mal de ser viu, / ni més pesadum que la vida conscient.
«El que és fatal», Cants de vida i esperança (1905).
-
7
Ets els Estats Units, / ets el futur invasor / de l'Amèrica ingènua que té sang indígena.
A Roosevelt, Cants de vida i esperança (1905).
-
8
Jo sóc aquell que ahir no deia més / el vers blau i la cançó profana.
Cants de vida i esperança (1905), poema inicial.
-
9
Era un aire suau, de girs pausats.
«Era un aire suau…», Prosas profanes (1896).
-
10
Ja ve el seguici! / Ja ve el seguici! Ja se senten els clars clarins.
«Marxa triomfal», Cants de vida i esperança (1905).
-
11
Sota l'ala aleu del lleu ventall.
«Era un aire suau…», Prosas profanes (1896).
-
12
De les epidèmies, / d'horribles blasfèmies, / de les Acadèmies, / lliura'ns, Senyor.
«Lletania de Nostre Senyor Don Quixot», Cants de vida i esperança (1905).
Com s'ordena aquesta classificació? Per vots de la gent: cada ▲ suma un punt i cada ▼ s'emporta un. Qualsevol pot votar i afegir el que falti.
Falta alguna cosa?
Comentaris (2)
Margarita, está linda la mar... mi abuela nicaragüense me lo recitaba para dormir. Qué bonito encontrarlo aquí.
Lo fatal es el poema que más me ha marcado en la vida, lo aprendí en el colegio y todavía me lo sé entero.